*EL MONESTIR DE SANT PAU DEL CAMP
           
       
es dels inicis del cristianisme, molts foren els que es van deixar seduir pels principis de la predicació apostòlica: es desfeien de les seves possessions i marxaven fóra de les poblacions per a viure en comunitat. D’aquesta manera es van crear els primers monestirs.
 


Però el primer organitzador del monestir com a centre de la vida social, cooperativa i religiosa fou Sant Benet de Nursia (480-549), a través de la Regula Sancti Benedicti, que es resumia amb la frase “ora et labora”. A la seva mort, el papa Gregori “El Gran” va divulgar l’estil de vida i la regla de Sant Benet a través d’una biografia que ell mateix va escriure. A més cal afegir que Carlemany va fer d’obligat compliment la Regla a tots els monestirs del seu imperi. D'aquesta manera el benedictisme es va convertir en tot un símbol per a la cristiandat de l’edat mitja.

  Sant Benet

Els monestirs benedictins eren concebuts com a societats independents, ubicats en llocs apartats i sota l'administració de l'abad (pare). Els monjos no havien de sortir de les seves instal·lacions per a complir amb les necessitats espirituals i laborals de la seva condició.

Per tal d’assegurar la seva autonomia econòmica i el compliment de les tasques laborals, era indispensable que els monestirs benedictins tinguessin aigua, un hort, un galliner, un forn, un molí i un graner, i estar propers al bosc. Però això no implicava que estiguessin aïllats del mon, ja que acollien hostes, peregrins i novicis.

Pel que fa a l’espiritualitat, els benedictins es basaven en dos principis, l’Opus Dei centrat en la oració i els cants, i la Lectio Divina, que implicava una lectura atenta de la Bíblia. Ambdós conceptes feia necessària l’existència de llibres en els monestirs, i per tant també la d’una escola on es facilités l’ensenyament tant de la lectura com de l’escriptura, així com dels coneixements bàsics per entendre la Bíblia.

Amb el pas del temps els monjos benedictins van anar cedint menys importància al treball manual, i es van anar concentrant més en la litúrgia, i van composar un gran nombre d’himnes. La importància de la lectura era tal que les biblioteques es van convertir en un element essencial en els monestirs, i el monjo que les administrava era considerat el segon en importància en l’ordre monàstic.

Inicialment les escoles dels monestirs només eren pels membres de les comunitats monacals, però ben aviat es va ampliar també per a nobles, senyors feudals, mercaders, etc., que volien ampliar els seus coneixements cristians. Així, poc a poc, es van anar convertint en centres de conservació i transmissió de la cultura clàssica fins l'aparició de les universitats a finals de l’edat mitjana.

 

VIDA MONÀSTICA A SANT PAU DEL CAMP


Com ja s'ha comentat anteriorment, molt poc cosa se sab dels inicis del monestir. No és fins l'any 1229, quan es va fundar la Congregació Claustral Tarraconense que aglutinava tots els monestirs benedictins de les terres catalanes, quan es comença a tenir informació sobre la vida monàstica a Sant Pau del Camp. El Papa va nomenar el prior Ramon (I) de Sant Pau del Camp comissionat de la Congregació i president d'un capítol. En aquestes tasques el va succeïr el prior Arnau (II) també del monestir.

Aquests càrrecs dels priors de Sant Pau van facilitar que moltes de les reunions de la Congregació tinguessin lloc en el monestir, fet que li atorgaven certa notabilitat.

Els primers anys del S XIV van ser l'época daurada del monestir, amb una comunitat formada per uns 10 monjos (normalment eren 4 ó 5) que va obligar a fer una primera ampliació del monestir. En aquella época hi havia entre els monjos de Sant Pau el sagristà, que s'encarregava de l'església, el cambrer qui tenia cura de la roba dels monjos i del monestir, i l'infermer, al capdavant de l'infermeria.

A partir de la segona meitat del segle XIV es produeix cert estancament de la vida monacal i posteriorment arriven uns anys de crisi, cap a finals del xegle XVI, tot i que Sant Pau continua éssent el principal lloc de reunions de la Congregació Claustral Tarraconense.

El canvi més important es produeix quan es realitza la seva unió amb le monestir de Sant Pere de la Portella, del Berguedà. Amb aquesta unió els monjos de Sant Pere es traslladen a Sant Pau, i aquest deixa de considerar-se priorat per a convertir-se en abadia.

Aquest fet, juntament amb el trasllat al 1672 del col·legi i noviciat de la Congregació al monestir, va revitalitzar de nou la vida monàstica a Sant Pau del Camp fins a tal punt que fou necessaria una rehabilitació de les instal·lacions ja existents i una ampliació posterior.

A partir d'aquesta data a Sant Pau del Camp hi coexisteixen tres cossos diferents que també gaudeixen de rendes diferents: el monestir, format per l'església, l'abadia, la casa del sagristà i la sagristia, i el col·legi de la Congregació i el noviciat, que compartien la resta de l'edifici. De fet també hi havien dues comunitats: per una part la del monestir, a la que pertanyien l'abat i el sagristà major, i per l'altra la del col·legi on hi formaven part el prior, el bibliotecari, tres catedràtics (un de filosofia i dos de teologia), l'organista secular, els criats i per suposat, els monjos escolars i els novicis.

 
           
Història -- Arquitectura -- Benedictisme -- Urbanisme -- Curiositats -- Informació -- Crèdits -- Castellano -- MapaWeb -- Contacte