Jorge i Emparo s’instal•laren a Castelló al voltant de 1983. Eren temps de canvis, d’il•lusions, eren moments per a obrir noves formes i fonts de cultura. Els teatreros dels inicis de la dècada dels 80, estàvem agrupats en l'Assemblea de Grups de Teatre del Nord del País Valencià, un nom llarg, adequat als temps que corrien, i que defineix l’espai on grups de diferents localitats castellonenques teníem els nostres moments per a xerrar, fer cursets, elaborar mil i un manifestos reivindicatius en llargues reunions, compartir penes i alegries, també algunes borratxeres, i el més important, engegar amistats que encara avui en dia perduren. Les reunions és realitzaven en cap de setmana i eren descentralitzades. En una d'elles, vaig contactar per primera vegada amb Jorge i Amparo, i també amb Pep Cortés, Carles Pons, Valentí Piñot, Nel•lo Vilanova i una bona colla de bojos pel teatre que, cadascú i a la seua manera anàvem buscant l’espai per on projectar un futur incert per a una professió encara per consolidar. Els grans, Pimpinelles, Teatre Bagatel·la, Universal Còmics... ja tenien un camí professional obert, i per als joves, entre els quals em trobava jo, eren un referent per a somniar pobles i camins, bolos, furgonetes i espectacles. Un camí llunyà en aquells moments, però que, anys més tard, he tingut la sort de poder transitar al seu costat.

A principis dels 80 la formació teatral a Castelló i comarques era una dels mancances principals. Per a omplir aquest espai, Jorge i Amparo creàren el Taller Imágen, i sense cap tipus d’ajuda oficial van obrir un local a la ciutat de Castelló. Vaig ser un dels seus alumnes, assistint a les classes d’interpretació que impartia Javier González. Dos dies a la setmana, mentre feia la mili a la Creu Vermella, agafava un dos cavalls furgoneta i m’enfilava il•lusionat per la N-340 des de Vinaròs fins a la capi. Quan la furgoneta va passar a millor vida, l’auto-stop era una solució a la mancança de recursos econòmics per a iniciar la meua formació. Una nit, em vaig quedar penjat, cap vehicle, dels pocs que passaven, s’aturava per a dur-me al poble. Quan ja és va fer tard, vaig trucar a casa de Jorge i Amparo. Em van convidar a sopar i quedar-me a dormir fins que ixquera l’autobús de l'endemà. Eixa nit, a l'hivern de 1983, vam menjar quesitos “El Caserio” fossos amb crema de carabassó (bonísssima) i carn rebossada. La memòria sensorial, que els actors practiquem a sovint, em permet recordar petits detalls que, potser semblen insignificants, però són la sal de la vida.

I així, poc a poc, és va teixir la nostra amistat. Per aquelles coses de la vida, el Taller Imágen va durar poc. Però hi va haver temps per que altres actors joves en formació hi prenguessen part com a alumnes. Un jove de fora, rapadet, que feia la mili al Tetuán-14 freqüentava els classes al taller. Anys més tard he sabut que és diu Carmelo Gómez i crec que tots el coneixeu.

El Taller Imágen deixà d’existir pel desinterès dels organismes oficials, que en cap moment van donar suport a la iniciativa. Jorge i Amparo és van traslladar a viure al Maset del camí Mestrets, buscant un espai per a viure a l'aire lliure i disposar de lloc per al Taller de Marionetes i els assajos. La festa d’inauguració va ser sonada. Una bona tropa de teatreros va ocupar literalment la casa. La festa havia de durar dissabte i diumenge, però em consta que cap al dimecres encara quedava algun que altre despistat que continuava la celebració i va haver de ser convidat “amablement” a tancar els actes. La música, les xerrades sota els pins i les vetllades d’improvitzacions teatrals amb llum negra són alguns dels records que encara conservo.

En aquests vint anys a Castelló, la de Cuenca i el porteño han produït nou espectacles on les titelles i el teatre d’objectes han estat la base del seu treball actoral.

Fantasia Titirimascaril
El pacote
Faramalla
La primera piedra
Bagatelas ocultas
Cuentos de la luna
Ni si ni siete
Cuentos en la noche y
Luz y sombra

Aquests espectacles, amb temàtica de contingut social i humanista els han permès desenvolupar una tasca d’investigació que transita per les tècniques de les titelles i les màscares orientades tant al públic adult com familiar.

En la vessant pedagògica, han impartit més de 100 cursos, conferències i seminaris arreu de l'estat, i són autors del llibre “L'actor ocult” publicat per la Diputació de Castelló. La exposició didàctica que amb més de 100 titelles explica l’ús i llenguatge de cada tècnica emprada, ha estat instal•lada freqüentment a diferents ciutats espanyoles. Recentment van presentar a la UNIVERSITAT JAUME I una Conferència Il·lustrada i Teatralitzada que suposa una plasmació escènica del llibre “L'actor ocult”.

Des d’aquells anys 80 que naveguen agradablement per la memòria, he mantingut una relació regular amb Jorge i Amparo, m’he sentit estimat i en sa casa he tingut, com molta altra gent, la meua casa. I m’agradaria destacar l’ajut incondicional que ens van oferir l’any 1999 al Teatre de’l home dibuixat per a la realització dels 80 màscares del muntatge “El món en 80 màscares”, ajut, sense el qual haguera estat impossible llençar endavant la producció.

Els estimo i em sento molt satisfet d’haver tingut la possibilitat de conèixe’ls. Aquesta professió teatral, boja i apassionada, però tan dura i difícil al mateix temps, a vegades ens permet teixir amistats personals i professional que són l’essència de la nostra vida.

Ara que fa vint anys que Jorge i Amparo estan entre nosaltres, els teatreros de Castelló no podem deixar de retre un homenatge a una companyia, TEATRE BAGATEL·LA, que forma part de la nostra recent història. Felicitats per aquests vint anys, i gràcies per tota la labor que heu dut a terme

Per acabar, vull també agrair a’l Associació d’Espectadors Platea la brillant idea d’aquest acte.

I a vosaltres, gràcies a tots i totes per la vostra assistència.

Tian Gombau